Pepino Pascual

“Tu” Microscopi, 2022

Pep Pascual és un músic prou conegut des de fa molts anys que ha acompanyat a músics de jazz, pop, avantguarda, folk, etc.
Ningú que l’hagi vist en un escenari pot oblidar la seva màgia bufant qualsevol aparell domèstic o salvatge. També per suposat instruments de vent consolidats.
Ara, desprès de tants anys de tocar “darrera” que diuen els flamencos, fa un pas endavant.
Hi ha músics de diferents estils i persones que creen música. En Pepino és un creador. 
Vas néixer a La Palma de Cervelló, però sempre t’imagino més tocat per l’aire del  Montseny al costat del Circ Cric. 
El meu fill és el que viu allí. La Palma, quan vaig néixer jo, era un món molt antic, la gent gran vivia de la pagesia, però ja era difícil. No arribava “ni lo bueno ni lo malo”, però era un oasi. El poder fàctic era l’església, per tant tothom cantava. No hi havia ningú que desafinés al meu poble.  
He intentat agrupar les cançons d’aquest “Tu” amb 6 blocs per tal de no fer un text massa llarg. A veure si coincidim amb la tria.
Poden haver sis blocs, però també en podien haver 17. Cada cançó es un món.    
1) Soroll / so. Aquí he apuntat Plats combinats, Passant pel tub, Meridiana nipona i Pillo.
¿Quina diferència veus entre la música improvisada i la creació de sons?
Tot s’hi val, però la música improvisada, que em mola molt, diria que està sobrevalorada. Un artesà pot agafar una fusta i de cop n’ha sortit això, però també pot buscar una forma sigui clàssica o contemporània o el que busqui.
Aquest bloc el dividiria en dos, perquè Meridiana Nipona és més punki y Pillo és naif però tecno dels orígens, és un sampler d’abans dels disquettes de tres i mig. És un sampler del meu fill del “corre corre que te pillo” i que amb el Jorge Sarraute utilitzàvem per a un espectacle. Si la nota és més aguda o greu canvia. Amb aquest tema faria un disc sencer, tinc un tema tecno començat (i comença a cantar-lo)… és un tema molt bonic. Els altres dos del bloc els defineixo com música contemporània ye ye, és una mica com feia el Oriol Perucho que l’escoltaves i de seguida hi havia un punt d’humor dins el so i fa gràcia, contemporánea ligera.
Si, perquè Plats Combinats no són més que els plats de la bateria.
Si, però combinats. De cop els comences, fas que quatre o cinc acabin junts i n’hi ha de petitets. Just acabava de recuperar-ne alguns d’un muntatge escènic que eren com un arbre de plats. (Val a dir que l’estudi on ens trobem és un recull de centenars d’instruments d’arreu del món).
2) Viatgers. Aquí entrarien K’un i Dòric.
Si, son músiques del món, la música d’arrel és això, i tant que son viatgeres!
3) Sempre tornem al blues. Willow weep for Me, Blues de la bifurcació, Bottom Swing.
Si New Orleans, i bandes de carrer.
Amb totes les formacions que has col·laborat més properes al rock, jazz o pop ¿què has après?
Home! Molt. La cosa profunda és l’arrel africana és el camine, la connexió amb el cosmos des dels budells. En Jorge Sarraute, un dels mestres que més m’ha ensenyat, deia que la melodia és el cor, allò que un pot cantar i xiular. Lo més bàsic són els budells, la percussió, el tempo el camine i el cervell és l’especulació. “Òstia si li poso aquest acord és més interesant” I en música l’africana era de budells, la tradicional era melòdicament bonica, Cuba budells per un tubo, melodies exquisides i les harmonies no eren massa allà. La clàssica melodies precioses i llocs com Brasil que ho tenien tot. La rítmica africana, la harmonia. Tot i així uns amics de Brasil em van portar uns discs que ja no trobo enlloc i eren cançons dels homes, cançons dels elements, el mar la muntanya, cançons dels déus, eren anteriors a la influència blanca i eren acollonants. (parlem una mica del Hermeto Pascoal i la seva influència)        
4) Enric Casasses, aquí anirien Al trenc i Tu.
Casasses em fa pessigolles amb molt llocs, pot ser trist, de vegades malenconiós, a vegades diu una tonteria que fa gràcia i/o juga en moltes freqüències. Sembla que sigui inconnex, però sempre hi ha lligams, té tal coneixement de poesia francesa i anglesa… I de sobte té connexions que et meravellen. Enric es Neruda, Machado i Lorca
I com va ser la proposta de treball amb ell?
Amb Al trenc jo li vaig oferir un tema meu que era Bufar i fer ampolles i li vaig dir tinc aquesta base si vols, què et sembla? Va dir que li agradava i ja va venir a l’estudi amb el poema. La veritat es que no sé si l’havia escrit pel tema o ja el tenia. En canvi en Tu, vaig fer la melodia per la inauguració de la Plaça Joan Brossa. Aquell dia hi havia també en Ramón Colominas (que és una mena de ballarí, poeta,actor, molt genial però al que costa molt trobar dalt d’un escenari) aquesta melodia la vaig tocar amb la serra i com aquest poema de Tu es tan especial i coincidint amb un moment meu d’un amor tan bonic que no podia ser les vaig ajuntar, per això s’entronca, s’”enmaraña” .
I passem a comentar algunes lletres de Casasses.  Les cases del meu carrer, L’embarcador de la platja, Mon pare fou del tot ateu…    I de tota l’escola de poetes que ha creat.
Núria Martínez Vernis, Oriol  Sauleda, Guim Valls, Víctor Bonetarbolí… Fan recitals de poesia improvisada increïbles.
I l’Enric és Neruda, però també és Machado o Lorca. Igual que l’Aleix Tobias és Coltrane.
I m’explica per que li agrada tant l’Aleix.
5) Pascal Comelade. Coucher le soleil sur l’Adriatique, Volscallar i La lluna en un cove.
La lluna en un cove és com un conte de fades i té a veure amb el joc, amb la descomposició.
Coucher le soleil és de Comelade perquè és seva, però bé, quan em va enviar la música jo volia fer servir el mp3 que em va enviar, vaig pensar quina cosa més simple i quina força que té, vaig fer una pista tal com està al disc, però al reenviar-li ell va afegir més instruments i no m’acaba d’agradar tant com aquell mp3. Potser per la manera en què està ordenat, però en Pascal va voler ficar totes les pistes així que endavant.
Volscallar és una preciositat.
Sí, l’he arreglat. La vaig fer per a una obra de teatre i no em passava el filtre per entrar al disc. Però tenia un deje de molt mal tocat en algun moment era Sodoma i Gomorra en un espectacle de teatre. Ara fa temps que em venia al cap la història d’un pobre del Penedès, de Vilobi el poble de ma mare. El vam acollir a casa i vam passar de tenir “el quarto de les patates” a tenir el “quarto del pobre” i té més sentit ara com a Volscallar que no pas com a Sodoma i Gomorra que va ser un espectacle “fallido” on sonava la cançó mentre s’escoltaven els crits dels porcs que mataven i al mateix temps s’escoltava el patiment d’un galliner on els cremaven els becs. 
Amb Dòric he fet un vídeo (el veureu al final) i en dos dies el van veure mil vuit-centes persones. I això que deien que no tindria interès per a ningú! I ara en Jordi Teixidor m’ha fet un per aquest Volscallar. Molt surrealista, un paisatge de ciutat super moderna amb blanc i negre i els edificis ballen. Com si fos la posidònia o una cosa així.
Si per a mi el món Comelade ha sigut una part fonamental a la meva motxilla musical que haurà sigut per a tu?
Per mi ha sigut el lloc on he volat més, més que en el jazz. Ha estat tancar els ulls i deixar-te anar.
Poca relació amb la Vella Dixieland.
No creguis, l’harmonia que és el que em surt sense pensar pots trobar-la amb la Vella i amb Pascal.   
Recordo moltes escenes, però sobretot aquella en què tallaves canyes de plàstic a una velocitat ferotge creant una música increïble.
A la Vella o quan tocava amb Big Bands també feia coses així, no creguis…En un concert a França vaig fer un blues amb la palleta i siempre cuela o la cafetera o la serra. La Vella era una època de parlar només del swing. Però també era bona música i guanyàvem diners. El tiet i la tieta encantats al públic, però els “roqueros” també. Encara no existia el rock català. Un dia tocàvem a l’església de Tossa de Mar i em mirava el públic i vaig decidir deixar-ho. Ja no era com abans. 
6) Cada dia més “flamenco” Tangos de mi piso, Gipsy Cabrer.
¿Estàs aprenent guitarra flamenca amb la Isabelle Laudenbach?
El flamenc m’ha agradat sempre, bé el flamenc flamenc no l’escoltava. Al meu poble vivíem en una masia i els andalusos que venien eren de Guadix i de Motril, nosaltres érem pobres però teníem una masia i llogàvem un espai on penjaven sacs de paper per separar les habitacions i quan tenien més diners llogaven ja la primera caseta al poble. Jo estava sempre amb ells i el Juanito Valderrama sonava sempre. De jovenet jo tocava guitarra, estava boig pel Dylan, però no vaig aprendre gaire i ara ha sortit la possibilitat d’aprendre amb la Isabelle i ja a la primera classe desprès de veure les posicions que fa ja estic atrapat (I passa a fer explicacions cantades)     
El tema Gipsy Cabrer en directe pot ser la bomba.
Sóc ultra fan del gitano de la cabra. Els faig un homenatge. Quan passaven pel pis que teníem a María Claret amb els meus fills baixàvem a escoltar-los, Mira, mira els gitanos. Era una celebració. També vam viure a la Garriga i per allà passaven uns gitanos tocant i jo pensava si els escoltés Miles Davis (que acabava de treure Tutu) els contractava. El so tan obert m’encantava. Amb la Trova Kung Fú és amb qui més em vaig acostar a aquest so. M’agrada reivindicar al gitano de la trompeta i la cabra, però no els reivindica ningú perquè son “pedigueños” i quan parlo del disc tinc algunes màximes que van per aquí “Que em canti la terra amb veus de dona, que em faci ballar el més humil i que em parlin veus de savis» seria una definició d’aquest disc.  
Ens queda un tema, que no el vull encaixar.
Que puc fer (és el tema)
Sóc cantautista també, aquest el podria cantar alguna d’aquestes noies que canten tan bé com la Sílvia Pérez Cruz, la Carola Ortiz o la Judit Neddermann. La vaig escriure quan la mare estava a la residencia i li cantava. Es una cançó que sembla de relació familiar encara que la Nery Martínez la va escriure per un amic.  
La veig propera a les teves amistats més recents Isabell, Marta Roma, María Rodés, etc ¿et porten cap a aquest món més pop?   
Si, però fa temps que està feta, no he fet massa cançons perquè no escric bé, però ho intento. He escrit algunes per a obres de teatre.
Quan ho portem al directe? A la primavera?
Ni idea, no tinc manager, no em sé vendre i em fa molta vergonya. La discogràfica parlava de Tradicionarius o Barnasants. Però estic tan agafat amb gravacions i teatre (està al TNC fent una obra amb la Sol Picó) que no tinc temps.
M’agradaria muntar una banda gran, però no crec que pugui. Mentrestant vaig pensant en noms, però ja veurem. + info | Relacionats | Fotos: Josep Tomas